renaixenca.jpg

LA RENAIXENÇA

Nom donat al moviment català de ressorgiment cultural que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX i amb el qual s'obre el període contemporani de la literatura catalana. El nou clima intel·lectual que es desvetlla amb la Renaixença (i que possibiliten tant les noves opcions socials que s'obren per a la burgesia autòctona amb la revolució industrial, com el moviment romàntic que s'aferma per tot Europa) consisteix, sobretot, en una difusió progressiva de la consciència de cultura autònoma (que s'identifica amb l'ús de l'idioma) i, en conseqüència, en un increment molt notable de la producció literària en català (i, en general, de tot el que configura les particularitats culturals catalanes). La publicació (1833) de l'ocasional poema d'Aribau "La pàtria" ha estat considerada (tradicionalment) com l'origen de la Renaixença, però aquesta es defineix, més aviat, com un moviment que esclata com a fruit d'un llarg procés de recuperació de la decadència literària i civil dels segles XVI i XVII.

EL ROMANTICISME
La Renaixença s'accentuà quan, en el primer terç del segle XIX, l'interès creixent per la història, afavorit pel romanticisme que despuntava, fomentà una consciència, entre elegíaca i reivindicativa, de la decadència en què es trobaven el prestigi social de l'idioma i la vitalitat literària catalana en relació amb el passat (tan estimulant políticament i literàriament) de Catalunya. A això respon l'obra (gairebé tota en castellà, encara, i en gran part històrica i erudita) d'Antoni Puigblanch, Pròsper de Bofarull, Fèlix Torres Amat, Bergnes de las Casas, López Soler i Aribau.

. images.jpg

IMPORTÀNCIA DELS JOCS FLORALS I LA POESIA

La projecció popular de la Renaixença s'aconseguí, en part, amb la restauració (1859) dels jocs florals de Barcelona, els quals comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer foren els capdavanters dels Jocs Florals, dels quals sorgí, d'altra banda, un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita
burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia.
Seguint el lema “Pàtria, FIDES (Fe) i Amor”, en els Jocs Florals s’atorgaven tres premis ordinaris: l’englantina d’or, a la millor poesia de tema patriòtic; la viola d’or i argent, al poema que cantés millor la fe, i la flor natural, a la millor poesia que gloses l’amor.
Els Jocs Florals van aconseguir algunes de les fites bàsiques de normalització cultural:
- Van crear un públic assidu al fet literari.
- Al voltant dels Jocs Florals va aparèixer la primera infrastructura editorial en català.
- Van donar un prestigi social a la llengua.
- Van crear una poètica i van propulsar els gèneres literaris.


AUTORS:

CATALUNYA

- BONAVENTURA CARLES ARIBAU


Va estudiar retòrica i poètica al seminari, com també hidrostàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç. Escrigué textos en castellà, català, llatí i italià. Es lliurà a la literatura i al periodisme, sent cofundador i redactor d'El Europeo (1823). Va fundar la Societat Filosòfica l'any 1817 i va publicar Ensayos poéticos. L'any 1820, va participar en la revolució liberal. va col·laborar en elDiario Constitucional. Va ser secretari de la Diputació de Lleida i membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres (1820). Resident a Madrid des de 1826, va treballar a El Corresponsal, fundat per Gaspar de Remisa el 1839, a La Nación i a La España. Va fundar laBiblioteca de Autores Españoles juntament amb Rivadeneyra. Va ser nomenat director general del Tresor (1847), de la Junta de Duanes i Aranzels (1850), de Cases de Moneda, Mines i Propietats de l'Estat (1852); a més, també va ser secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni (1857).
La seva obra poètica en català tot i la seva escassetat fou renovadora. El 1833 apareix “La Pàtria” o “Oda a la Pàtria”, publicada al diari El Vapor, que es considera la seva major aportació literària, considerada com l'obra iniciadora de la Renaixença. El poema és un cant d'enyor a la terra de naixement escrita per al seu patró, el banquer Gaspar de Remisa, que com ell residia llavors a Madrid.

- JACINT VERDAGUER


Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) és l'escriptor català més important i representatiu del segle XIX. Contribueix a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual té una enorme repercussió popular, incomparable a l'època. Internat al seminari de Vic, on cursa la carrera eclesiàstica, es familiaritza amb la retòrica i els clàssics i s'inicia en l'escriptura poètica.

Entre els seus títols destaquen els poemes èpics de factura romàntica, L'Atlàntida iCanigó, i els reculls poètics Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari iAires del Montseny. En prosa publica Excursions i viatges, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, un aplec de Rondalles i el recull d'articles publicats a la premsa En defensa pròpia. És proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de 1880. La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües.

PAÍS VALENCIÀ

- TEODOR LLORENTE

Neix el 7 de gener de 1836 a València, fill de l'advocat i regidor valencià Felicíssim Llorente. En uns inicis segueix la vocació del pare i als vint-i-dos anys es llicencia en dret i filosofia i lletres a la Universitat de València i exerceix l'advocacia durant algun temps. Durant l'etapa universitària s'interessa pel conreu de la poesia i fa amisat amb el poeta Vicent Venceslau Querol. Els dos joves aviat coneixen el poeta i filòleg mallorquí Marià Aguiló, un dels promotors del moviment de la Renaixença a Mallorca, que havia arribat a València per a treballar de bibliotecari a la universitat.

L'any 1878 és un dels fundadors, juntament amb Constantí Llombart i Fèlix Pizcueta, de l'entitat cultural Lo Rat Penat, que tenia com a objectiu defensar i promoure la cultura i la llengua valencianes des d'una òptica burgesa i conservadora.

Tot i que ja havia publicat diversos poemes per separat, el 1885 apareix el seu primer recull de poesia, Llibret de versos, que conté "La barraca", la seva obra mestra i el poema cabdal de la Renaixença valenciana. El 1902 publica, només per als socis de Lo Rat Penat, Nou llibret de versos, reeditat i ampliat el 1909 amb nous poemes. També s'encarrega de l'edició del recull Poetes valencians contemporanis (1908). La seva producció literària catalana es limita a la poesia, un fet molt significatiu i que és símptoma de la seva concepció dels gèneres literaris: el valencià és idoni únicament per al conreu de la lírica, i ha d'ésser un llenguatge culte arcaïtzant, que és l'essència genuïna de la llengua.
mor a València el 1911, a l'edat de setanta-cinc anys. Després de la seva mort es publiquen diverses antologies dels seus poemes, com ara Llibrets de versos (1914), a cura del seu fill; Poesies valencianes (1936), en commemoració del centenari del seu naixement; Antologia poètica (1958), a cura de Carles Salvador, iPoesia valenciana completa (1983), a cura de Lluís Guarner.

ILLES BALEARS (MALLORCA)

- JOSEP LLUÍS PONS I GALLARZA

De pare mallorquí i mare castellana, es llicencià en Filosofia i Lletres (1843) i Dret (1850) a Barcelona. El 1849 va ocupar la càtedra de Retòrica de l'Institut de Barcelona, i va ser un dels set primers mantenidors dels renovats Jocs Florals de Barcelona. El 1861 s'establí a Palma. Fou catedràtic d'Història i Geografia a l'Institut Balear, on va tenir una destacada tasca pedagògica. Entre els seus alumnes trobem Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver, Mateu Obrador i Gabriel Maura.
Va ser president de l'Ateneu Balear i va dirigir la Revista Balear i el Museu Balear. Al mateix temps de la seva continuada intervenció en la vida cultural mallorquina, es mantenia vinculat als Jocs Florals de Barcelona, que considerava una institució aglutinadora de tot el domini lingüístic català. Hi va obtenir nombrosos premis, fou nomenat Mestre en Gai Saber (1867) i va presidir les edicions de 1870 i 1878.
Com a poeta, la seva reduïda obra es caracteritza per un marcat classicisme i perfeccionisme forrmal. La seva millor expressió es troba en les visions del paisatge mallorquí, com es pot veure en dos dels seus poemes més famosos, Los tarongers de Sóller i L'olivera mallorquina. La seva obra poètica fou recollida a Poesies catalanes (1892) i suposa la incorporació de la literatura mallorquina a la Renaixença.

EL TEATRE ROMÀNTIC CATALÀ


Els dramaturgs romàntics proposen una nova manera de fer teatre amb el drama romàntic, que es caracteritza per la llibertat formal i per l'expressió de la nova sensibilitat romàntica. Aquest tipus de drama es basa en un joc de contrastos i es caracteritza per presentar una intriga amorosa complicada, una acció dinàmica, una escenografia espectacular, protagonistes heroics, apassionats, insatisfets i dissortats, i el tractament dels temes de l'amor, la mort i la llibertat. Dins del drama romàntic trobem dos gèneres: el melodrama i el drama històric.
Pel que fa a la tradició teatral en català, a mesura que avança el segle XIX, l'afició d'anar al teatre permet la creació de companyies teatrals i l'aparició de dramaturgs, així com la construcció de teatres a totes les ciutats importants.
Tot i que el teatre còmic i burlesc té un paper important en els escenris del segle XIX, de mica en mica s'imposa el drama romàntic, primer en castellà i a partir de l a meitat del segle en català. Frederic Soler (Serafí Pitarra) i Àngel Guimerà són els dos grans autors del teatre català del segle XIX que assumeixen la influència del drama romantic.

Frederic Soler (Serafí Pitarra).

En la seva creació teatral podem diferenciar dues etapes: la primera, fins a 1866, de paròdies; i la segona, a partir de llavors, que consta de drames romàntics.

1a etapa: paròdies
Obres anomenades també gatades perquè eren representades per la companyia La Gata. Són divertides i ridiculitzen les actituds i els temes dels drames romàntics.
- El castell dels tres dragons
2a etapa: drames romàntics
Drames històrics medievals i, sobretot, drames de tema contemporani, combinats amb el melodrama i el costumisme per tal de guanyar-.se al públic.
- Batalla de reines (1877)
- La dida

Àngel Guimerà

Tot i que inicialment destacà com a poeta, és pel seu teatre que la seva popularitat ha arribat fins als nostres dies.
En les seves obres presenta uns temes i personatges recurrents que es relacionen directament amb la seva visió del món i la seva experiència vital. Són personatges rurals, marginats, desarrelats, nouvinguts o inadaptats que pateixen un enfrontament de cultures, un amor apassionat i alliberador, i la submissió al poder.
Amb la seva obra, Guimerà es converteix en el renovador del teatre català: hi incorpora, amb el nom de tragèdia, el nou teatre culte, versemblant i emmarcat dintre la realitat històrica. Hi podem distingir tres etapes:

1a etapa: tragèdies romàntiques
Gal·la Placídia: L'acció transcorre l'any 416, i es centra en dos personatges històrics: Ataülf, rei got, i Gal·la Placídia, filla de l'emperador romà Teodosi I el gran.
Verneulf, un jove guerrer de la cort goda d'Ataülf, intenta atacar Gal·la Placídia i és condemnat a mort; però aconsegueix l'indult al confessar que està enamorat d'aquesta. Atalülf segresta Gal·la, que correspon l'amor a Verneulf; i Verneulf ajuda Gal·la a escapar i mata Ataülf. És sorprès, però, pels altres guerrers i mor al costat de Gal·la, que havia tornat a buscar-lo.
- El fill del rei
- Mar i Cel: Saïd és el capità d'un vaixell de pirates algerians, que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un mestís, el seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la Península Ibèrica. Com que van matar el seu pare, la mare decideix marxar amb l'expulsió dels moriscos de 1609. Saïd està ferit després d'abordar i capturar un vaixell cristià, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és Blanca, que també és la seva presonera, juntament amb el seu pare Carles, el seu cosí Ferran, el capità del vaixell cristià i altres mariners. Agraït per la cura, Saïd li otorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella. Quan Saïd li explica a Blanca la història dels seus pares, l'emociona fins a fer-la plorar i ella comprèn que també s'ha enamorat de Saïd, sentiment que els confon a tots dos, ja que pertanyen a móns diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú. Al final Joanot, un cristià renegat, company dels musulmans, decideix alliberar els presoners, que es fan amb el control del vaixell i maten als pirates. Carles, el pare de Blanca, renega de la seva filla en saber que estima a un musulmà i intenta matar a Saïd disparant-li, però Blanca es posa al mig i és ferida per la bala. Saïd agafa Blanca i tots dos salten al mar, morint. Al final, la mort dels dos protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos móns oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort.

2a etapa: drama romàntic realista
- Maria Rosa: descriu les intrigues, les tràgiques passions amoroses i les pulsions sexuals reprimides en el triangle que formen la Maria Rosa, l'Andreu i en Marçal, tres peons caminers que es coneixen en les feines de construcció d'una carretera. La Maria Rosa, que es casarà amb l'Andreu, veurà com el seu marit és acusat de la mort del capatàs i enviat a una presó de l'Àfrica, on morirà. Més endavant el Marçal, el culpable real de l'assassinat, aconsegueix de casar-se amb la vídua, desig que covava des que es van conèixer. Quan la Maria Rosa sàpiga la veritat es produirà el desenllaç fatal.
- Terra Baixa
- La filla del mar: Un pescador troba una nena entre les restes d'un naufragi. Pel seu aspecte, pertany a un país llunyà. Una família del poble l'acull i li posa el nom d'Àgata; passa de la infància a l'adolescència en feliç convivència amb la gent d'aquesta petita població de la costa. Però un dia coneix en Pere Màrtir, un jove, atractiu i admirat, que ha tornat a casa, i aquí comença el problema: com gosa una estranya, d'origen incert, enamorar-se d'en Pere Màrtir?

3a etapa: nous corrents estètics

NARRATIVA CATALANA ROMÀNTICA


Amb el Romanticisme, el gènere narratiu que predomina és la novel·la històrica, en la qual es da una reconstrucció mítica de la història, com a conseqüència de la visisó romàntica que idealitza els personatges i els fets del passat. Més endavant, aparegué la novel·la de fulletó, amb la intenció d'arribar a un públic més ampli.
L'ús del català en la novel·la es produeix passada la meitat del segle XIX, amb la novel·la històrica L'orfeneta de Menàguens o Catalunya agonitzant d'Antoni de Bofarull.
Però aquesta novel·la no esconsolidà. De fet el novel·lista romàntic més important és ;Martí Genís i Aguilar, al costat d'Emili Vilanova, que introdueix el costumisme, que més endavant donarà lloc al Realisme, totalment oposat als preceptes del Romanticisme.

Martí Genís Aguilar
Fou l'escriptor que introduí, amb Julita, una proposta de novel·la sentimental i idealista.
7544julita1874.p.jpg
Emili Vilanova
La seva obra es considerada el millor exemple de la narrativa costumista. En els seus quadres de costums fa una elegia del món popular i menestral de la Barcelona del vuit-cents.


Sentat vora la taula d'un cafè, sol, amb la tassa davant i l'ampolla de l'aigua, s'està el senyor Domingo, no sé si capficat o entretenint-se amb tres terrossets de sucre, amb los que ja hi ha apurat les escasses combinacions geomètriques que s'hi poden fer.
Enraona en veu alta per comunicar-se el judici que fa dels individus de les altres taules en lo punt cru que acaben de prendre cafè i deixen la tassa buida sobre el platet.
Una rialleta de fingida satisfacció anima el seu rostre aixís que observa el parroquià com tira el sucre a la copa i allarga el braç mig d'esma cercant l'ampolla del rom.
-Vet aquí un altre que ha caigut a la rasa -exclama-; no hi devia atinar que avui s'executa el decret que firmen alguns cafeters de Barcelona... Prou, de noms aparatosos no n'hi manquen... Cambrinus, que m'han dit que era una espècie de Carnestoltes, Pelayo, Falcó, Orient; és a dir, una conxorxa de reis i de becos, amb Inglesos, Suïssos, Europeus i Universals.
Tutti li mundi hi firma; està clar: la internacional que s'ha vingut a establir aquí per a decretar una disposició que va determinada a abolir un article de les obres de misericòrdia.
-Que demanava alguna cosa? -li pregunta el mosso, que passant l'ha sentit enraonar.
-No demano res -li contesta el senyor Domingo amb mal humor-; al contrari.
-Com sentia o em creia que enraonava, dispensi, m'havia cregut...
-Mira, noi, ja te'n pots emportar l'aigua; no vull que amb los meus diners ningú es burle de mi.
Lo mosso obeeix sense dir un mot, passa el drap per sobre el marbre i, a l'anar a deixar l'ampolla, en compte de respondre a
les preguntes que li dirigeix l'amo, li fa l'ullet i crida voy, sense que ningú demani.
-Sí, ja va! -contesta el senyor Domingo-. ¿Que et penses que crio ruques al clatell? Ara l'amo ha preguntat què deia jo, i ell li ha respost amb una ganyota i per dissimular crida voy!
"Quatre gotetes" (fragement) d'Escenes barcelonines 1886.




__


PÀGINES WEB DE REFERÈNCIA:

http://www.xtec.es/~jpoley/la_poesia_del_segle_xix.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Bonaventura_Carles_Aribau
http://www.escriptors.cat/autors/llorentet/pagina.php?id_sec=3603
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/jacint-verdaguer

IMATGES EXTRETES DE:
www.lletra.uoc.edu

http://femliteratura.wikispaces.com